Giacomo Leopardi
Aquests últims dies he estat rellegint els Cants, de Leopardi, en la traducció de Narcís Comadira, induït, ben segur, per la lectura dels últims apunts sobre el poeta de Recanati, ja al final del llibre que recomanava fa uns dies, L'ànima dels poetes.
Són quatre apunts. El primer ens parla de Recanati, ciutat natal del poeta; el segon, de Monaldo, el seu pare; el tercer, de Casa Leopardi, la casa familiar; el quart de la biblioteca Leopardi, que va ser, en paraules de Comadira "el jardí d'infància" del poeta.
I el darrer apunt, el cinquè, L'infinit, que comença: "El 29 de juny de 1798, a Recanati, Adelaide Antici, casada just nou mesos abans amb el comte Monaldo Leopardi, va donar a llum, feliçment, després de tres dies de dolors -com anota el comte al Llibre de Família- el seu primogènit Giacomo, que havia de ser un dels més grans poetes i pensador d'això que diem l'Occident"..., i ens parla també del Monte Tabor, un turonet enganxat al poble, on anys després el poeta gestaria el que seria un dels poemes més famosos de la literatura universal, "L'Infinito".
El poema que transcric és el de la traducció feta per N. Comadira, dels Cants de Giacomo Leopardi, publicada per Edicions 62/Empúries 2004.
L'Infinit
Sempre em fou car aquest eixorc turó
i aquesta barda que de tanta part
de l'últim horitzó l'esguard em priva.
Mes assegut i contemplant, immensos
espais més enllà d'ella i sobrehumans
silencis i una quietud fondíssima
jo al pensament fingeixo. Tant que, per poc,
el cor no se m'espanta. I com el vent
sento mormolejar entre les bardisses,
el silenci infinit a aquesta veu
vaig comparant: i allò etern em revé
i les èpoques mortes i la d'ara
vivent, i el sol que fa. Així en aquesta
immensitat se'm nega el pensament:
i naufragar m'és dolç en aquest mar.
Imatge extreta de Google
